top of page

Reconstitucion de la scena partint deu testimòni deu Cauerat.

Dens la sala grana deu Comissariat de Pau que’s gaitan tots d’arrèr-uelh. Los Bearnés non gausan pas har los mariòlas[1]davant los vienuts de Bigòrra : lo navèth comissari paulin qu’ei aquiu e arrés non lo coneishen. Lo sol a semblar a l’aisa qu’ei lo Cauerat. Lo comissari que s’arrenja los papèrs per davant. Puish, qu’a aqueth tossir discret e delicat de l’òmi qui’s va lançar a parlar e qui atau reclama l’atencion de l’auditòri son. Ua mosca que hui lo gran burèu trobant ça’m pense l’atmosfèra tròp electrica : que’s vien d’aubrir discretament la pòrta. Un retardatari que’s saja de calar au canton lo mei pròche de l’entrada.

« Caquina dau Diacho ! »

Qu’a chisclat lo crit deu Cauerat tau un pet de perigle. Tot qu’an hèit lo subersaut, lo comissari que’s barreja la harda, lo portrèit deu navèth President de l’Arrepublica que’s destaca de la paret e la pòrta que pampa deishant entrar un policièr en unifòrme, revolvèr a la man : qu’a credut en un atemptat. Lo noste Barrican, brica estancat peu resultat deu son bruglet, que contunha sus la lançada interpellant (de la votz) l’inspector adarrerat qui s’ei assedut per l’aute estrem de la taula :

« Pedarribas-Capdebòsc ! Diu me damne ! Que’t credí a la retirada. Hilh de puta ! » Se’t bremba lo darrèr còp qui’ns trobèm. Tà la cantèra de l’Ostau bearnés ! Quina shimarra òmi ! Que las hasèvam petar totas : En tornant de Tolosetae Lo praube Chinchiribús que s’a trobat la hemna morta...

L’aute en fàcias que’s hè arrosèu e que comença de passar per devath la taula.

« E tant qu’a hèr petar, hòu, se’t bremba lo concors de pets en ritmant Jan de la Rèulaversion longa, que’u te pensavas ganh... Achós ! »

Un còp de pè de l’Anglèsa, discret mes solide, que hè carar l’Enormitat. Tots que son adara plegats d’arríder en gardant lo Pedarribas-Capdebòsc, arroi com l’escaravisha. Tots que fiulan Jan de la Rèula en trucant sus la taula. Tots, sonque lo comissari qui’s vien atau de mancar l’entrada a Pau e qui saja de plaçar bèth “Vam, vam, anem !” tà crobir lo horvari e tornar préner la man. Qu’acaba per trucar un gran pos suu burèu e hè carar lo monde.

« E ben, mossur Lacrampa, qu’ei tròp, que passatz l’òsca. Qu’ètz mes a pè tà ueit dias. Que podetz dispausar que’ns saberam passar de vos. Que’vs pensavi hidar lo dossièr de l’agression de l’etnomusicològue, mes que lo vam dar a mossur Pedarribas-Capdebòsc qui sembla aver un nivèu de competéncia equivalent au vòste. »

« Atau quin soi estat liberat deu comissari Cros Pèire.

– Perqué e’n volès tant estar ?

– B’avès mandat a Luan entresenhar-se discretament sus l’òmi. Que me n’avisèi lo dia de l’amassada tà l’arribada soa. Anglèsa que’m deishè enténer puish de que quauquarren que trucava dab aqueth caperan, bèth ahar d’òbras d’Art tà era... Alavetz que pensèi tot viste a la cosia. Non pòt garra préner vacanças, e quan lo prepausèi de la remplaçar ueit dias b’estó urosa ! L’estanquet son qu’ei pro plan plaçat, sabes : a l’estrem de la Banca d’Euròpa on estó bastoat lo hemnològue e a l’estrem de la navèra Mediatèca deu Parlament de Navarra on son amassats los Tesaurs bearnés...

– L’endret lo mes corregut de Pau, ce’m sembla.

– Òc, mes subertot que jòga sus la qualitat deu produit, la cosia. Bièrras gasconas, pomada gascona, vins deus bons. En tot aquerò que sap cuélher la hraga.

– E que hè a minjar ? ce constati en prenent-me lo darrèr regalet.

– Ah, non ! Aquerò qu’ei ua iniciativa personau. La cosia que ditz de que i a dens la carrèra un restaurant deus bons ! Pensa’t, tè !

– Pensar que ?

– Se pòt estar bon... Que s’apèra Vergeret, lo lanfiro, e que hè cosina vegetariana. Qu’ei lo restaurant aquiu, “Au Chivalièr de Bela”[2].

– Perqué aqueth nom ?

– Non vòli pas convocar l’aulha tà explicar lo nom aqueth, pas per un restaurant on te hèn pèisher, non. Que t’i deven cosinar bèlas de milhòc o que t’ac sèi jo... Non i sòi entrat, hòu ! Tè ! Mira qui nse vien de cap... »

Qu’ei gran lo pire, un espallut dab ua bèrra de peus negres. Que’s vien estraçar sus ua escabèla, manifestaments arrendut. Lo patronàs que hè las presentacions :

« Inspector Pedarribas-Capdebòsc, comissari Magret. »

Lo tipe que chiscla deu sièti coma se s’estossi assietat sus bèth carit. Avossi avut un berret que’u s’averé tirat.

« Comissari Magret ! Per Diu ! Desencusatz-me ! Non v’aví pas coneishut !

– Nat bronc inspector ! Que soi encantat d’encontrar-ve, que parlàvam de vos dab lo Cauer... Zidòra.

– Ah, òc, lo Cauerat, un amic de longas, èh !

– Que’m semblatz chepicòs, arren de copat ? »

La cara de l’òmi que s’ennegreish un shau mes :

« Comissari, qu’an disparescut l’inspectora Latreta e lo Comissari Cros Pèire. »

Que m’a calut un drin de temps entà engolir la novèla. Que demori ua estona boca badanta. Incredule. Que m’acabi totun per segotir :

« Quin açò disparescut ?

– Eh ben, disparescut : no’s son mes parescuts au comissariat ni sus nat deus lòcs d’enquista, ni a las lors residéncias respectivas aquò desempuish delà ger au ser. Los lors intelligifònes non arresponen mes. Qu’avem acabat per trobar los lors telefonets professionaus uei maitin. Lo deu Cros Pèire dens la tireta deu son burèu au comissariat, qu’èra sus vibrader. Lo d’Anglèsa que l’avem localizat dens un cabeder de lordèras en Hedàs.

– Las lors veituras ? ce pertinentegi.

– En estacionament au pè deus lors apartaments respectius. La de l’inspectora Latreta, carrèra Lespy. Mes ua causa que ns’a semblada estranha...

– Òc ?

– Lo Cros Pèire que ns’avè dit de que s’installava au lotjament de foncion deus comissaris de Pau.

– Normau.

– La soa veitura que i ei parcada.

– Mes ?

– Mes, la maison n’ei brica estada aucupada, mentre qui delà ger l’Anglèsa Latreta que ns’avè dit que lo Cros que l’avè convidada a sopar... E de mei, qu’avem verificat los papèrs deu veïcule dab loquau e circulava lo Cros Pèire.

– E lavetz ?

– Qu’ei ua veitura de locacion e lo loguèr qu’ei signat dab un nom mei que non pas au nom de Cros Pèire.

– Qu’ei tot ?

– Peu moment, òc... »

L’Anglèsa convidada a sopar delà ger... Au moment deus sons darrèrs messatges... Que dèishi totas las infòs aqueras a assolar-se ua posòta, los dus autes que’n hèn autant. Cadun que’s cara. Puish lo Cauerat que’s lhèva shens mot díser... Estonant quin pòt, quan cau, estar discret e silenciós. Que torna dab ua fiòla de Paisherenc e un veire mei. Que nse torna servir sengles veires e que lhèva lo son dab un :

« Santat e tribalh, Comissari, e adara acabadas las vacanças ! Que te’n vas préner pè a Pau. Joan que’t va acompanhar e jo, per l’òra que m’estòi ací. »

 

[1] D’aulhors, un còp per tots, sia dit que los Bearnés non hèn james los mariòlas : « Gaja-Mariòla » qu’èra un Bigordan, de Campan, qui avè presentat las armas au Bonaparta en prenent-se un canon tà non hèr véder que s’avè perdut lo fusilh.

[2] Au XVIIIau, lo chivalièr de Bela que presentè aus Estats de Bearn un plan d’alimentacion vegetariana, qu’estó sostienut per un medecin qui’s signava Bergeret.

bottom of page